J24. Compte enrere: llestos.

J24. Compte enrere: llestos

-CFS Esparreguera 2-4 CFS Molins99 (Ferran Carrasco, Albert Victori, pp i Gerard Pijuan)-

Tres punts vitals en un partit jugat al límit on la victòria no va arribar fins al minut 49. L’empat del lider diumenge deixa colíder al M99 i -quasi- tot pendent del seu enfrontament en la última jornada.

12-05-18

Possiblement hauríem de començar aquesta crónica traient un cop d’aire per equilibrar el ritme cardìac. Buf. Tot el que va succeïr dissabte al pavelló del Castell d’Esparreguera va ser una mostra dels trams pel que pot transitar un partit de futbol sala. En la crónica previa vam parlar de que l’equip estava preparat pel que li venia i després de la muntanya rusa emocional i mental del partit de dissabte podem dir que estan llestos. En oasions has de passar-ho realment malament quan ja creus que et trobes perfecte per acabar de polir els últims detalls i ajustar per la competició crua. La diferència a la taula classificatòria entre els dos equips només es una dada objectiva i es demostra a cada jornada on equips inferiors puntuen davant d’altres amb una posició més elevada a la taula. És molt probable que juvenil sigui la categoría més intensa de tota la trajectòria d’un jugador de futbol sala. Tot segueix encara en creixement però es va asssentant, les situacions tenen un aire de trascendència màxima, de finalitat, de representativitat que li dona una emoció inmensa i en aquests casos es quan més recollit en la tea identitat i confiat has d’estar. A aquestes alçades del campionat si dubtes, caus. Si badas, t’ho fan pagar. Si no estàs llest, et deixen llest. Tot amb una sensació agridolça, i injusta, de que el treball de tot l’any no ha sigut bò. Per un míser gol. Ens encanta.

Va començar el partit amb un Molins99 que presentava una diferencia molt substancial respecte a la seva imatge habitual. La defensa a mitja pista. No era una mesura especulativa sinó el record del partit d’anada (on va patir la derrota més abultada de l’any): va rebre 3 gols en passades a l’esquena. Enfront un Esparraguera que pujaba la pressió al màxim degut a la seva classificació a la taula (penúltim i a 6 punts de la salvació). Les primeres jugades van fer semblar que l’aposta molinenca era bona pero va ser un miratge. Ningú pot sostenir el que no és durant gaire temps i a mesura que passaven els minuts els locals rebien amb satisfacció els metres cedits però més encara la indefinició quan el Molins99 volia pressionar. La dinàmica no era la desitjada però fruit d’una jugada a pilota aturada va arribar el 0-1. Els 4 jugadors de pista van decidir que fer i després del remat a porteria d’Albert Victori que refusà el porter, era Ferran Carrasco qui no dubtava i anotava. El gol va treure una mica de pressió als molinencs però 4 minuts després una errada en un canvi defensiu va permetre una passada a dins de l’àrea que amb un control afortunat va esdevenir en un globus per sobre de Naval. Amb l’1-1 al marcador els locals es van fer amos del partit amb un punt extra d’osadia i contundència a les àrees. Així 3 minuts després en una gran acció el capità local conduïa cap a la zona central i desde 13m feia un xut potentíssim que significava el 2-1. Els dubtes defensius seguien existint i amb pilota no s’aconseguia decidir amb éxit quan tocava accelerar la jugada i quan era necessari girar de nou el joc per aconseguir crear perill. Es produïen jugades pero no es jugava. Tant es podia recuperar una pilota a 7m de la porteria rival i no anotar com es rebia una triple ocasió després de desajustos defensius. El marcador no era definitu i quedaven més de 30 minuts de partit pero les sensacions que transmetien els de blau quan no aconseguien fer l’empat si que eren preocupants. Una desesperació i angoixa contraproduents per les següents jugades que anava permetent cert pessimisme i desesperació que no casaven amb el que es veia a la pista. Com avançant la derrota. Els locals anaven davant al marcador i tenien ocasions però no parlem d’un bany. De fet en alguns moments semblava que els jugadors entrenats per Óscar i Dídac pecaven de cura i responsabilitat defensiva i això regalava xuts i segones jugades al rival. Es possible que aquesta cura excessiva evités anar amb un resultat pitjor al descans i això, vist després, va resultar clau. Però no podriem tancar aquesta primera part sense deixar clar que els minuts d’indefinició des del 2-1 fins al temps mort demanat pel rival (quan ja començava a revifar el juvenil) van ser molt temeraris.

La tornada del descans va tenir un altre bri. No va ser un canvi radical però si que es veia un compromís amb el desig real manifestat pel grup en cercles íntims: volen aquesta lliga. Els locals seguien apretant a dalt per no perdre sensacions però l’espai que deixaven a l’esquena era molt ampli, obvi, i no acabava de gestionar-ho bé. Fruit d’això i amb una bona sortida va arribar el 2-2. Marc Blaya va divdir molt bé al centre. Pagés i Victori van eixamplar i fixar les seves marques i Guille va filtrar la pilota a l’espai que fa més mal a qualsevol equip. Un cop va rebre el capitá es va girar, va fixar la seva marca per donar la passada en avantatge a Pagés que després de controlar va jugar per Victori que no va dubtar i va rematar directe. Arribava el pitxitxi de l’equip (i segon de la lliga) a la seva cita amb el gol i començava un nou partit d’infart de 22 minuts. En aquest tram es va posar a la balança si pesava més el desig de sobreviure o el desig de trascendir i direm que va ser un dels trams més emocionants de la temporada. Els blanc-i-vermells seguien pressionant casi a l’àrea rival fruit de la nula amenaça a l’espai del rival a l’espai i aquests, a sobre, semblava que es buscaven problemes en cada situació. Per una banda cap jugada de sortida dissenyada: o no es marcaven, o es feia malament, o la col·locació era deficient. I després quan sortia, sempre en superioritat, seguia mostrant aquesta ansietat per finalitzar. En ocasions es finalitzava amb la superfície equivocada del peu, en altres no s’acompanyava per fer la superioritat o bé no es donaven segons pals clars pero el rellotge seguia avançant. No es patien tantes ocasions però les dues més clares de la segona part van ser del CFSE. La primera va ser involuntària i hauria passat a l’album de jugades absurdes de l’any. En un córner a favor un jugador esparraguerenc refusa amb totes les seves forces amb tal sort que la potència i l’efecte fa que es dirigieixi a porteria on no hi és Cano. Aclarem que l’Oriol sap que ha de jugar fora de l’àrea per evitar sacades llargues de contra del porter rival però la badada al reaccionar haguès sigut fatal de no ser per que l’últim bot fa que la pilota toqui el travesser i quedi a l’àrea per a que l’agafi. No van passar ni dos minuts i una errada en passada de Gerard Pijuan va donar la pilota al peu del rival que en 2×1 va doblar bé pel seu company que en l’1xP es troba amb una enorme aturada de l’Oriol reduint l’espai del rival. L’equip es trobava bloquejat, no generava ocasions i començava a concedir estrategies i situacions per un rival que, extranyament, es conformava amb un empat que no el servia de gaire. Restant 5 minuts es va decidir anar amb porter jugador però circumstàncies del joc i la gestió que feia el rival de cada pilota que sortia fora van fer que només pogués sortir amb porter jugador quan quedaven 3 minuts. Límits deiem? quedava algun més per superar. La circulació de pilota va començar bé i es va poder contactar amb Victori a la posició central algun cop, així com Victor Esteban més profund però després d’una perdúa no forçada i dues jugades mig dividides va minvar molt la confiança. El porter rival va tenir un xut sense porter que on no va encertar i com a reflex dels dubtes molinencs els jugadors de l’Esparreguera van decidir esperar-los a pista pròpia per esperar la següent errada amb aquesta disposició de porter jugador. Es va produïr alguna passada errònea per falta de concentració en la zona de construcció per part de Gerard. Tampoc Guille, vértex de tota l’estructura, interpretaba bé la posició respecte a la resta de companys i això quasi anulava l’altre ala, Pagès, que no era ni amenaça i restava amplitud al joc. La responsabilitat i els encerts arriben després de dubtes i moltes errades i aquest dos jugadors de base del club porten tres anys jugant aquestes situacions límit. Aixó va quedar palés quan en una bona passada Gerard va contactar amb Victor el fons, el qual va buscar la finalització de Victori que va acaparar l’atenció del defensa i el porter i que va possibilitar un rebot cap a la propia porteria que l’altre defensor va acabar ficant a dins amb un refús molt deficient. Minut 49 i mig, 2-3. En total 44 minuts es va trigar per tornar a posar-se per davant el juvenil. Locura a la banqueta en un dels gols més treballats, buscats i celebrats per tot l’equip. Es comenta que en la celebració van haver abraçades i algun cop de puny a l’estomac del segon entrenador fruit de l’euforia però no queda gaire clar. Que siguès fruit de l’euforia i no altre fet que ho motivés volem dir ja que en ocasions un cop de puny es merescut per infinitat de diversos motius. I et millora. Més enllà d’històries que mai quedaran aclarides es van fer els canvis de rigor ofensius-defensius per defensar ara de 5. Tots menys el de Victori que encara portava la samarreta de porter. La seva posició al vértex la va ocupar Pijuan que en una pilota de ningú va xutar des de 30 m a porta buida per tancar el partit. Resultà contradictori el fet que l’equip que havia competit millor tot el partit pel seu desig més gran de sobreviure no es va atrevir a anar de cinc, després vam endevinar que no disposaven de samarreta diferenciada per aquest context. Petits detalls que marquen diferències grans. Dissabte mateix la d’un equip que es queda enfonsat, obligat a guanyar tot el que li resta per salvar-se i altre que es troba a 4 punts d’una fita màxima. I amb fam.

Protocols que no cansen

Victòria de mèrit i patiment que torna a mostrar com pot ser d’intens i disputat aquest esport. El bon control emocional al final, el desig consequent i també la sort puntual van fer la diferència. La punxada del líder fa que es comparteixi primera posició a 52 punts a falta de dues jornades. En un any nou, amb canvis significatius al grup i en una divisió més elevada el Juvenil A del Molins99 vol tornar a l’èxit del passat. Amb una diferència molt gran respecte l’any anterior, aquesta temporada mai ha sigut líder. I amb aquest impuls empenya dies posteriors de la salut d’entrenadors, familiars i d’ells mateixos per allargar el que li queda a la categoria de la forma que desitjen. Exageracions? No pas. Tercer any de juvenil de la majoria d’un grup que va començar a conèixer la competició a finals del primer any, va donar un cop de puny el segon per dominar-la i que ara mateix vol tornar al centre d’on es decideix tot. Estant movent els 11 dits, sí, els 11, tot obrint i tancant la mà per ser conscients del seu pes i força. De com es tanquen optimament al seu lloc però alhora segueixen amb bona mobilitat. Pels cops finals. Només dos. El pròxim es l’últim a La Sínia. Dissabte a las 17h contra el Pla, que va guanyar-los a l’anada, però a La Sínia sempre passen coses que es recorden. Per res del món ens ho perdríem. I tú?

Llestos.

Estiraments post-lluita.

Van jugar pel Molins99 Naval, Tubau, Pagès, Pijuan i Victori, També ho van fer Blaya, Carrasco, Victor Esteban, Guille, Caparrós i Cano.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Partits, Sin categoría y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s